Anicca...

Del 18 al 29 d'agost vaig fer un curs de Vipassana a Phitsanulok, Tailandia. Vipassana, una tecnica de meditacio de fa centenars d'anys, laica i dirigida a tots els publics. Allo que semblava uns dies de relax i desintoxicacio mental, es va convertir en una prova molt dura d'autocontrol. Els tailandesos van a fer vipassana com qui va a un balneari, iaietes amb basto, mares i filles, joves abans de comencar la carrera, tot s'hi val, gent per a tots els gustos.
10 dies sense parlar, sense tenir contacte amb l'exterior, 10 dies de no fumar, no menjar carn i de meditar 11 hores diaries, 10 dies de llevar-se a les 4.30 de la matinada, de no llegir ni escriure ni fer res que es pugui considerar una distraccio mental.

El cap se te'n va a can pistraus quan sents el Goenka dient "anicca, anicca, the law of impermanence..." amb aquella veuota tan greu, t'entren unes esgarrifances per tot el cos, respirar, respirar... tot passa, tota sensacio desagradable i agradable, es questio de temps deixar-la de sentir. I t'has d'asseure almenys tres cops al dia amb la ferma determinacio de no moure un muscle i meditar, deixant que se t'entrombin les cames i que els mosquits et piquin, perque tot es anicca... i "start again, start again with an alert and equanimous mind..." i vinga i fot-li, resulta que el secret de la felicitat es viure el dia a dia sense fer-te histories mentals ni patir pel passat o pel futur, que la felicitat radica en estar present i ser conscient que tot passa, i per tant, ser equanim amb totes les sensacions que tens. I que bonica que es la teoria, pero, ai la practica! he arreglat la vida de parents i coneguts i gent que fins i tot no coneixo... i torna a respirar, i el cap se t'enva a aquell dia que vas menjar ves a saber que... i torna a respirar... (segur que el mon esta ple d'estudiants de vipassana amputats per manca de rec sanguini a les cames...) i torna a respirar... quin exercici mes dur! A tot aixo, quan aconegueixes la concentracio que necessites, se't demana que observis les sensacions que recorren el teu cos i que sobretot, siguis equanim. Aferrar-se a les sensacions agradables es un dels motius de la nostra infelicitat, de la mateixa manera que mostrar aversio a les coses desagradables "start again, start with an alert and equanimous mind, anicca, anicca..." Sento un formigueig insistent a l'esquena (anicca Eva, anicca...) cada vegada mes intens (que carai sera aixo?) ja no aguanto mes, trenco la meva determinacio i m'adono que les formigues m'estan picant a l'esquena (si, es clar, aixo tambe es anicca, pero entre poc i massa!) respirar, respirar... i de cop, el meu cos desperta i comenco a sentir formiguejos per tot arreu, observant-los fins que la meva ment diu prou. M'entra el panic (aixo no pot ser bo, segur que acabo tarumba, irrecuperable...) vull marxar, han passat 7 dies d'anicca pero a mi em sembla que el temps aqui s'ha parat, tot es anicca menys el curs de vipassana, les hores son com agulles que vas mastegant, desengrunant els minuts (que carai hi foto aqui? Calma Eva, no pot ser que sigui tant greu, estas exagerant, respira respira... ja et val, vinga apuntar-te a un bombardeig, per curiositat, la propera vegada t'ho penses dos cops)
Deixo de sentir les sensacions, m'he revel.lat, ja no vull meditar mes, aixo es una patranya! Pero es clar, si t'ho pares a pensar, te la seva logica, nomes que apliquis una mica la tecnica segur que aconsegueixes molta mes estabilitat mental... (va que nomes queden quatre dies, amb les seves 96 hores i nosequants minuts...) aconsegueixo tornar-me a centrar el dia 9 i tot es mes lleuger, va prenent forma, pero em noto molt cansada.
Felicment acabo el curs, quan puc parlar amb els companys m'entero que hi ha gent que ho fa cada any, i innocent de mi, el primer que els pregunto es que com es que encara no s'han il.luminat!
En fi, si ho voleu provar, us asseguro que no us deixara indiferents, he observat que la gent que practica regularment te una brillantor als ulls increible, a mes, asseguren que els es molt mes facil concentrar-se en les tasques del dia a dia, sense massa daltabaixos emocionals. Ara en la distancia, m'adono que m'ha faltat creure-m'ho, entregar-m'hi; pero no tinc massa clar que ho vulgui tornar a fer...
Aqui teniu la web, hi ha centres per tot el mon, els cursos son gratuits, es financien amb donacions.
www.dhamma.org
Aquesta es la foto del meditador mes aplicat del centre, no movia un muscle en hores!

Mama, he sobreviscut!

Ang Nam Ngum, el llac encantat

Fugint de les masses de guiris de Luang Prabang, amb L'Ana i la Monica decidim anar a veure un llac, a mig cami entre Luang Prabang i Vientiane, el viatge es fa llarg, pero es molt bonic, i es veritat, aqui no hi ha ni una anima que parli angles... al restaurant els pollets es mengen l'arros que se'ns cau a terra... respirem!
Despres de tant relax ens encaminem cap a Vientiane, la capital de Laos. Per ser una capital es d'allo mes tranquila, aqui m'hi passo tres dies amb l'esperanca d'aconseguir el visat indio. Em diuen que nomes fan servei per ciutadans de Laos... que hi farem... No hi ha imatges de Vientiane, va passar sense pena ni gloria...

Mama, aixo es un no parar!

El gran Mekong, cami cap a Laos

Abans d'aventurar-me pel riu Mekong, vaig fer tres dies de retorn a la natura, vaig tenir la sort de trobar en Peter, un Couchsurfer hongares que s'havia muntat una cabanya enmig de la muntanya al nord de Tailandia (entre Pai i Mae Sot). Tres dies de respirar aire, menjar sa i natural i una companyia immillorable gracies a en Peter, la Denise (couchsurfer xilena) i el seu novio de Nova Zelanda.
Aquestes son les fotos pel record:

Vista des de casa en Peter (ni un vidre, ni una finestra!)




A la llar de foc, centre neuralgic de la casa.

Despres de recuperar energies, em dirigeixo cap a Chiang Kong, poblet fronterer amb Laos, el primer que trobo quan arribo es el riu Mekong i el poblet de l'altra banda ja es Huay Xai, Laos!
Travessar la frontera es un tramit molt facil, un cop aconsegueixo el visat, em compro el bitllet per fer el creuer pel riu, de Huay Xai a Luang Prabang (2 dies, 20 hores).
Aquestes son les barques que fan la travessa de 20 hores (slow boats).

El viatge es del tot menys comode, pero m'impressiona moltissim el riu, te una forca increible, s'arremolina constantment, corrents amunt i avall i hi ha moments que sembla que canvia de direccio. Un riu poderos, que fa molt de respecte, pero ens regala uns paisatges excepcionals...


Despres de 10 hores de trajecte, fem parada per dormir a Pak Beng, un petit poble enmig del no res, al mati ens trobem amb aquest cel meravellos sobre el Mekong...


I mes i mes, i un no parar de poblets i coves i d'aigua i mes aigua i corrents amunt i avall...





I la gent del vaixell, a alguns d'ells els vam perdre la pista de seguida, amb la Monica i l'Ana he estat viatjant fins a Vientiane...
D'esquerra a dreta: el David, madrilenyo, la Francesca de Florencia, la Monica de pares espanyols vivint a Paris, l'Ana, pares espanyols vivint a Ginebra. I tants d'altres ben divertits, n'hi havia un, el Filippo, que viatjava amb les plantes que s'anava trobant, les posava en una ampolla de vidre i anava amb elles a tot arreu; un australia, el Peter, de 50 llargs, amant de les drogues i la perversio, s'emborratxava de whisky entre d'altres coses de bon mati i acabava de tenir un infart, un venezolano, que es va llogar una moto a Chiang Mai i li va picar alguna cosa que li va deixar un forat a l'esquena (a lo mejor me ha puesto huevos y todo! deia, rient!) i bla, bla... gent per a tots els gustos!

Mama no pateixis, m'ho estic passant teta!

El pont sobre el riu Kway i les cascades d'Erawan

Som a Kanchanaburi, petita vil.la a la vora del riu Kwai, a les proximitats va ser on els japonesos van voler contruir la via ferrea que havia d'unir Tailandia amb Birmania. La van anomenar la via de la mort per la quantitat de presoners de guerra que van morir en la seva construccio.
Tot aixo ja ho sabeu si heu vist la peli!
Aquest es el pont des de lluny:
Pero quan t'apropes, descobreixes el que es capac de fer una peli!


A banda del pont, hi ha museus, memorials i cementiris recordant aquella tragedia que s'ha convertit en una maquina de fer diners...

A 60 km de Kanchanaburi hi ha el parc natural de les cascades d'Erawan, tenen set nivells amb piscines naturals, en moltes d'elles hi ha peixots que et fan una exfoliacio als peus gratis, la caminada es molt agradable, entre un bosc d'arbrots centenaris, com aquest, que deu ser sagrat, pel que sembla...Aigua i mes aigua per tot arreu...



Mama, no pateixis, ja veus que bonic que es tot aixo!

Bangkok

De Sukhotai marxem cap a Ayuthaya amb aquella il.lusio, pero ens trobem que es una gran ciutat, i si, els temples els te, pero sembla que estan integrats a la ciutat moderna, que ja es un preludi de Bangkok, els nervis fan que al final decidim marxar sense veure res, no ens ha motivat gens el trafic!
De cami a Bangkok ens asseiem al bar del tren, hi estem la mar de be i passa mes aire que als seients. A mes, aqui demanem una birreta i ens fumem uns cigarrets mentre mirem com passa el menjar amunt i avall i n'interceptem algun. Com uns reis!



Ara per ara, no se m'acut res de positiu que dir de Bagkok, vam intentar suavitzar el tema de la mega-city amb un couchsurfer, pero ens va sortir bastant rana... A Bangkok sues toxines ambientals, l'aire es dens, el soroll tambe. A Kao San road van a parar tots els guiris de la ciutat, de totes les edats i amb moltes ganes de festa. El millor d'haver anat a casa la Couchsurfer va ser que ens vam aventurar pel ferry del riu, crec que es l'unic lloc de Bangkok on hi passa l'aire.

A l'endema vaig veure com alguns tailandesos anaven al moll amb un cubell que tiraven al riu despres de fer una oracio. Em vaig aproximar i vaig veure que tiraven peixets petits vius (no se si per alimentar els grossos o perque) i despres tiraven crostes de pa als peixots, no n'havia vist mai tants de junts, el riu semblava un viver!

No us perdeu els proxims capitols del culebrot fent l'India. Ara amb un gir espectacular a la trama inicial...
Li tocara a en Jaume la primitiva i arribara en jet privat a l'Himalaia?
Aconseguira l'Eva entendre els mapes sense cap ajuda?
I l'Aurora? quan deixara de plorar per tots els racons de can Balcells?
Aquestes i moltes mes coses en els propers capitols de la sequela: "Fent l'India: l'Eva viatja sola"
Tun, tuuuun, piripiiiiii (efectes sonors de culebrot indio)

Sukhotai

Quin canvi de registre, d'Umpang i la seva verdor, anem a petar a Sukhotai, famos per les runes dels seus temples, la ciutat que un dia va ser capital de l'imperi d'Ayuthaya. La gaudim moltissim aquesta ciutat, entre d'altres coses perque podem anar en bici a tot arreu i campar al nostre aire i perque l'epoca de pluges fa acte de presencia i tot guiri desapareix com per art de magia. Acabem ben molls si, pero ens hem recorregut gairebe tota la ciutat antiga sense cap destorb! Ha sigut gairebe com descobrir-la nosaltres mateixos! Ole, i ole la pluja torrencial!
Impossible penjar totes les fotos d'aquell dia, pero us deixo un tastet perque us en feu una idea, per sort, quan plovia no feiem fotos, que si no, petaria el blog!


Ai mames...