Delhi és el punt final...

Després d'un viatge de 32 hores en tren des de Puri, arribem a Delhi amb ben poca il.lusió, el viatge s'acaba, increïblement ja han passat 11 mesos...

Descobrim una part de Delhi de barri, carrerró amunt i avall ens sentim ben còmodes. La munió de botigues del basar ens fa despertar la febre consumista. Com per compensar-ho, coneixem la Salaam Baalak Trust, una associació fantàstica, que es dedica a ajudar a nens del carrer. La majoria d'aquests nens han estat recollits al carrer, sense pares ni família, molts d'ells perduts. Aquí els donen educació, alimentació i sostre. Hi ha molts voluntaris que venen a ensenyar-los anglès. Ens va agradar molt el tarannà d'aquesta associació, si us passeu per Delhi, no deixeu de visitar-los: http://www.salaambaalaktrust.com

Com que les connexions amb l'aeroport són nefastes, un cop més hi passem la nit esperant que surti el vol. Ens quedem adormits pels racons, com uns pordioserus (tal i com ho diria l'Aurora), ben resignats a la tirania del temps...

I ens arriba el moment de dir adéu, namasté Índia. Adéu a aquest país que ens ha donat tant per tant poc, aquest país ple de contrastos, inexplicable i incomprensible...

Dir que coneixes l'Índia és una falàcia total, hi ha tantes índies com persones al món, cadascú amb la seva experiència, sempre xocant, sempre inoblidable...

índia és de tots, la tenim a l'abast, ens ensenya (moltes vegades a base de cops) que hi ha un altre món just a la cantonada, un univers inesperat, un subcontinent on tot és possible...

Namasté mames, ja som aquí...